Podría escribir tantas cosas, tantas sensaciones
Gracias Raquel yo tb me emociono escribiendo. Ahora mismo te escribo desde la playa de Sant Pol de mar y en el cual me siento muy feliz interiormente veo el mar las olas la arena el cielo y la inmensidad de mi interior que conecta con esa niña k rescate que está tan feliz tan segura y con esa libertad como las gaviotas que vuelan sobre el mar. Me encanta jugar entre el mar con las olas sin importarme quien pueda mirarme o no.. Me sumerjo bajo el agua abriendo los ojos para ver el agua transparente la arena mientras buceo como pez en el agua.
Así me siento.. Y feliz de compartir estos sentimientos contigo y para vuestra web.. Podría escribir tantas cosas tantas sensaciones…
Pienso que mi cuerpo se podrá hacer mayor.. Me saldrán arrugas en el tiempo.. Pero en mi interior siempre permanecerá esa niña.. Risueña contenta feliz libre que sueña.. Y describiendo eso se me saltan las lágrimas..
Estos días he estado bien después de nuestra conversa y a gusto conmigo misma.. La verdad me dio que pensar escuchándome a mi misma.. Y me doy cuenta que estoy muy a gusto sola.. Con mis planes mis cosas.
Un abrazo.
N. Resiliente de la violencia machista en la familia, en la pareja i de la violencia sexual en la infancia. Julio 2020
tot el que he rebut, quedarà sempre al meu cor
Com ja saps/sabeu, el tram de camí que he fet acompanyada per vosaltres, tot el que he rebut, quedarà per sempre al meu cor. Per això, ara que ha arribat l’hora dels adéus, us vull dedicar aquestes paraules de Joan Margarit:
«Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d’allí venim.
I és el lloc on va quedant la vida.»
Fins sempre dones de Tamaia!!!
Ens veiem aviat per fer-nos una abraçada.
Maria. Juliol 2020
I això em connecta amb un present nou, amb un present meu
Voldria explicar enmig del camí del dolor que Tamaia ha estat una companya plena d’energia per mi. És un moment trist per posar paraules, fa pocs dies que he perdut el pare, i mil sentiments es barregen per les quatre parets del meu cervell.
Sento que Tamaia és part del meu camí per tornar a ser jo.
Tamaia és una flor, m’han dit. Una flor que he posat en un pot amb aigua i no ha deixat de tenir color. Un color d’escarlata que brilla per sobrede temps grisos i opacs, de secrets mal desats, mals enquistats, de pors, de silencis, d’una incapacitat que em tenallava, al costat d’una persona que no mereixia la meva amistat.
Potser en aquell moment no ho sabia. Però ara em sembla clar: quan algú decideixi per tu, fuig; quan algú pensi per tu, vomita; quan algú estimi per tu, crida; quan algú interpreti com ets, defineix-te; quan et sentis culpable, estima cap a una altra banda… I quan ho creguis necessari, crida als quatre vents que has estat unadona maltractada, serà la manera ideal per perdre unes quantes persones que són al bàndol dels maltractadors. Feliçment. Sense rancúnia.
“Quan algú decideixi per tu, fuig; quan algú pensi per tu, vomita; quan algú estimi per tu, crida; quan algú interpreti com ets, defineix-te; quan et sentis culpable, estima cap a una altra banda.”
No podria explicar quin és el camí que he seguit, però sé que era ple d’eines, de comiats, de retrobades, d’holes i d’adéus… El que sé és que ha estat un camí llarg, sovint acompanyat de plor, de dolor, d’alleujament, d’acolliment i d’estimació. Un vaivé per la vida, un moviment continu, que comença un dia determinat en què decideixo que aquest moviment només el puc escriure jo mateixa. I dolorosament agafo el llapis i em poso a dibuixar una línia, que de vegades es trenca, de vegades omple el paper, de vegades el forada o l’estripa, amb anades endavant i tornades enrere. Buscant. Buscant suport, buscant amics, buscant l’escalf, foragitant la febre i la pesantor.
“El temps és aquí, amb mi, al meu costat, dient-me que continuï, que no m’aturi. O de vegades, em diu que m’aturi, i que respiri. I que senti com l’aire entra i surt dels pulmons, i això em connecta amb un present nou, amb un present meu.”
I jo pensava que era igual que fos llarg, i segurament ho era de llarg, i molt (era llarg com tota la vida); però el temps és aquí, amb mi, al meu costat, dient-me que continuï, que no m’aturi. O de vegades, em diu que m’aturi, i que respiri. I que senti com l’aire entra i surt dels pulmons, i això em connecta amb un present nou, amb un present meu.
Ariadna, gener 2014.
