Un final, un inici
...i la vida que s'obre camí
Desenfocar l’escriptura, treure-la d’allà on el patriarcat la té segrestada, col·locar-la al cos perquè ressoni, escoltar-la i compartir-la en diàleg d’obertura… aquest és el lloc des del que ens volem acomiadar de totes vosaltres, perquè aquest és el lloc on ens hem pogut fer silenci i ha estat dins del silenci on hem après a reconèixer l’experiència i a nombrar-nos per nombrar el món.
“Estoy cada vez más convencida de que sólo el deseo de compartir una experiencia privada, y muchas veces dolorosa, puede capacitar a las mujeres para crear una descripción colectiva del mundo que será verdaderamente nuestro.”
Adrienne Rich, Nacemos de mujer
Tamaia ha estat un lloc important en la vida de moltes dones, un lloc de relació i de pràctica feminista, un lloc d’aprenentatges i de transformació en relació amb el treball de recuperació dels efectes de la violència masclista. I ha estat en aquest espai d’obertura i consciència on hem pogut trobar les paraules, aquelles que circulen amb la vida de cadascuna, per teixir memòria del camí i del paisatge que hem travessat i que ens ha fet comprendre que allò més urgent és aprendre la llibertat d’habitar el món.
Transitar el procés de recuperació dels efectes de la violència masclista és fer una obertura a la llibertat femenina, a l’experiència de significar la pròpia existència més enllà dels mandats del patriarcat, és descobrir l’horitzó de la sororitat femenina com a context per habitar el món, és portar al present i a la vida de cadascuna el final del patriarcat.
La violència masclista pren una dimensió precisa en el moment en què la podem reconèixer i la podem copsar com a realitat pròpia, com a realitat habitada, és en aquesta mediació amb una mateixa i amb les altres dones que la mirada es transforma i reconeix les pràctiques de prevenció, resistència i resiliència que les dones han gestat, des de sempre, per poder acompanyar i sanar el dolor.
Les paraules i els silencis, els passos cap endavant i els passos cap enrere, les pors, les necessitats i els desitjos... és de la mà de totes les dones, de la mà de totes vosaltres que hem arribat fins aquí.
I la vostra força és la que ens ha empès davant de les dificultats i ens ha donat sentit i mesura en tot moment. El camí que hem fet conjuntament no sempre ha sigut planer, hem pujat costeres i hem baixat les senderes més complicades, i ho hem fet amb el vostre suport, incondicional.
Tancar avui Tamaia és un moviment de confiança i d’obediència amb aquesta pràctica de cura i de sororitat, la determinació que ens ha portat a poder reconèixer-nos en la vulnerabilitat a què ens exposa la violència institucional, una violència que s’articula a través de la precarització dels contextos laborals de les dones, de la cancel·lació del treball de cura del món; una combinació que ens asfixia i ens situa en la tensió d’apostar-hi la pròpia salut i ens empeny envers el parany que és contenir el dolor de les dones.
El dolor de les dones és avui un lloc d’obertura a la radicalitat política, és un lloc que busca l’arrel i l’origen del malestar i assenyala el patriarcat, perquè avui ja sabem que el patriarcat va despullat i que les seves maneres i els seus formularis són una mediació massa feixuga, n’estem cansades i confiem, tenim confiança en el relleu. El cansament de les dones necessita paraules i un marc de lucidesa per tornar-lo polític… paraules com les de la Pilar Babi que assenyalin la dimensió estructural d’aquest dolor.
«No negant lo bàlsam, ens oposarem furiosament a seguir essent bàlsam. Rebutgem lo sistema de ferides que l’ha fet necessari.» Mari Chordá, …I moltes altres coses
Tamaia posa fi al seu trajecte nodrida de totes les experiències viscudes, feliç perquè sabem que, malgrat no tenir un NIF, seguirem en la pràctica que ens convoca a totes, agraïdes a tot el saber i a tota l’expertesa que en relació de confiança hem destil·lat amb les altres dones, confiades amb allò que està per venir. Les vivències ens les emportem posades i bategaran amb nosaltres allà on anem, Tamaia ens ha conformat, està en nosaltres, és el lloc des del qual hem mirat el món.
A totes les persones que us heu acostat a Tamaia; a totes les que heu participat en els nostres programes o ens heu donat suport, cadascuna a la seva manera; a totes les que heu compartir el vostre saber amb nosaltres; a totes les que ens heu donat valoració i reconeixement, a totes les que ens heu donat suport,… volem donar-vos les gràcies. La vostra presència ens ha ajudat a trobar la força per recórrer tot aquest camí i ha donat sentit a la nostra tasca dia a dia.
Fer lloc al que està per venir
Per fer créixer quelcom nou sovint cal primer deixar un buit, un buit que, alimentat de llavors precedents, esdevé fèrtil. Sabem que la marxa de Tamaia obre espai a noves energies, a nous projectes amb objectius propers. Ens agrada saber-nos genealogia en el treball per un món sense violència masclista vers les dones i les criatures.
Fer lloc al que està per venir
Gràcies pels vostres preciosos comiats, els sentim un nou principi, el preludi d’allò que està per venir.
Reproduïm tot seguit un petit recull d’aquests comiats que ens parlen de que totes fem el camí, de que fem relleus, de que compartim, de que ens recolzem, i de que, juntes, transformem el mon. En falten molts però els portem tots amb nosaltres!
Estimades Tamaies,
en llegir el vostre comiat se’ns ha encongit el cor per diversos motius. Primer pel que suposa per a les dones que usaven el vostre servei, per a les dones que se sentien acompanyades i no jutjades, per a les supervivents a qui heu obert la porta i per a les que malauradament vindran. També, i perquè no dir-ho, per la gran pèrdua que és per a nosaltres, dones, que estem en el camí i que ens hem emmirallat tantes vegades en vosaltres, en el que representeu i en el que feu. El camí del feminisme i de la lluita i la prevenció contra les violències masclistes queda una mica més desemparat. La vostra és una pèrdua social intangible però valuosíssima.
La vostra determinació ha posat recursos on no hi eren, heu posat els cossos i el cost ha estat alt. Malauradament no ens estranya, les cadenes de cures invisibles, les cadenes precaritzades que sustenten les vides ho fan en aquests temps a cost zero, o a pes d’almoina. Alhora tenen un cost altíssim per qui les habita, per qui treballa per fer d’aquest un món una mica més just, menys cruel.
NO és la crisi del Covid, és la crisi humana, que sols inverteix allà on troba el guany material, les vides tenen preus diversos segons el suc que se’ls pot treure. NO hi ha dret que el treball no estigui reconegut, que la necessitat de curar i cuidar els batecs no estigui reconeguda, que les vulnerabilitzades no tinguin cap solució, que s’esperi d’elles que segueixin en els marges, que no facin soroll, no sigui que els privilegis i les il·lògiques del poder es vegin qüestionades, ens volen callades, però no callarem.
Esprem que trobeu l’escalf que vosaltres heu donat, que trobeu subsistència més enllà de Tamaia perquè sou necessàries cadascuna de vosaltres.
Estimades tamaies,
Estic encara païnt les vostres paraules, posant-les a lloc dins meu, amb pena però també amb consciència que la vostra decisió és meditada i encarnada en el coneixement i l’experiència dels gairebé 30 anys de treball que heu transitat en l’acompanyament a les dones i que per tant, té un sentit i un objectiu tant personal, per cadascuna de vosaltres, com col·lectiu, per totes les que formem part de la xarxa de vida i transformació que són els feminismes.
He de dir que no he pogut evitar sentir que això ens deixa una mica òrfenes de referents i de vincles significatius i necessaris per als difícils temps que vivim. Per a mi Tamaia ha estat no només una Font d’informació com a periodista, sinó d’ inspiració i aprenentatge com a activista i com a dona, i sempre hi he pogut trovar eines, acollida i confiança per afrontar les violències que atravessaven dones properes, i les que jo mateixa he atravessat.
Pensar en el buit que deixarà Tamaia és constatar que heu omplert les nostres vides i els nostres espais d’acció comunitària, política i vital de practiques feministes per canviar i sostenir el món, començant per nosaltres mateixes i anant més enllà.
Us agraeixo de tot cor tots els aprenentatges, l’ escolta, els consells, les paraules i les abraçades que m’heu donat, que ens heu donat, i us asseguro que això ha nodrit profundament el meu ésser i la meva pràctica, aposta i memòria feminista.
Us desitjo molta salut, alegria i energia positiva per als camins nous que ara comenceu, estic segura que deixareu la vostra empremta allà on aneu com ho heu fet amb aquest projecte que ha millorat les vides de totes.
Gràcies per tot el que heu donat, als feminismes, a les dones i al món, de tot cor.
Espero que aviat ens poguem retrobar, als carrers i als espais feministes que compartim i habitem, i fer-vos una abraçada ben forta.
Amb estima, reconeixement i admiració profundes.
Benvolgudes companyes i estimades Tamaia
Sou i seguireu sent les dones que més ens heu ensenyat sobre la violència masclista en aquest país, per a les més «joves» heu sigut sempre una font d’inspiració, de coneixement i sabiduria. I per això, ens entristeix profundament la notícia de que la violència institucional i aquest sistema masclista i capitalista en el que vivim hagi sigut la causa que us ha portat a aquesta decisió. Però la vostra saviesa també es manifesta per la vostra decisió de cuidar-vos.
Amb estima i admiració eterna!
Roser Casanovas · Adriana Ciocoletto · Marta Fonseca · Blanca Valdivia Gutiérrez · Sara Ortiz Escalante
Les companyes del Centre de Documentació de Ca la Dona també volem compartir el nostre sentiment de pèrdua i frustració davant el tancament de Tamaia. Viure sense violència. Expressem el nostre total reconeixement a la tasca que heu desenvolupat durant aquests 28 anys en l’acompanyament a les dones supervivents de la violència masclista, en la conceptualització i reflexió sobre el tractament de la violència, en el suport a la redacció i elaboració de lleis i protocols i, en definitiva, per tot el que heu aportat a Ca la Dona, personalment i col.lectiva. Les vivències que us han portat a prendre aquesta decisió extrema i les reflexions que n’heu extret, posen paraules a les situacions de vulnerabilitat i precarietat que des dels feminismes hem anomenat des de fa temps i hem anat denunciant. La vostra decisió ens interpel·la a totes i ens obliga a pensar-hi.
Companyes, us convidem a continuar treballant juntes, a Ca la Dona i al carrer, en el format que sigui i quan sigui. Companyes, rebeu tot el nostre suport.
Memòria, sororitat i feminismes!
TAMAIA tanca, i doncs què hem de fer?
Llegeixo que Tamaia tanca i no m’ho puc creure. És impensable imaginar l’escenari feminista sense elles.
Truco a la Beatriu Masià i tenim una llarga conversa que precipita llàgrimes i emoció, perquè hi posem els sentiments en tot allò que fem i a més, entre conspiració i conspiració, les dones feministes ens hem anat estimant. És doncs precisament per això que decideixo escriure aquest text en primera persona, cosa que no acostumo a fer amb els textos que escric per la Bonne.
Vaig conèixer a la Bea fa més de vint anys, durant una entrevista per un informatiu feminista que feia jo en aquells moments en una ràdio lliure de Barcelona, Radio Contrabanda. Des d’aquell moment, vaig poder educar la meva mirada i posicionament en relació a les violències masclistes i totes les seves dimensions, reconeixent ràpidament en la Bea una mestra amb la lucidesa que caracteritza a aquelles que s’entreguen sense condicions a erradicar la violència, i que han dedicat gran part de la seva vida a acompanyar, escoltar i posteriorment reflexionar fent un retorn a la comunitat amb la radicalitat necessària de qui vol canviar el món començant per la seva pròpia pràctica i per tant sabent que això també és el món.
La labor de Tamaia i la seva manera de fer ens ha inspirat a totes, ha ajudat a redactar lleis Integrals contra les Violències Masclistes, ha salvat vides i a mi sense anar més lluny, em va inspirar a fer una pel·lícula sobre el com recuperar-se de la violència masclista a través de l’art amb la seva metodologia d’orientació. Aquesta bon fer de Tamaia, és un fer feminista integral de 360 graus i un referent per a totes nosaltres. Durant tots aquests anys de lluita al capdavant de la Bonne, les Tamaies sempre hi han estat aportant-nos serenitat i compromís.
Hi va haver un temps, mentre Ca la Dona estava en construcció, que vàrem tenir la sort de tenir-les a la nostra quotidianitat. Elles, han sigut les que ens han ajudat a posar les paraules “violència institucional” a la nostra lluita pel conveni de la Bonne, i de fet, la Bea ens ha acompanyat a les reunions sempre que ha calgut, etzibant amb vehemència arguments per la defensa del projecte.
Per a nosaltres, tenir a Tamaia als nostres passadissos o reunions, era com una garantia de protecció, com un talismà.
Atrafegades, però sempre amb ganes d’intercanviar unes paraules per posar-nos al dia de com estem, de què ens passa, de què ens travessa a cada moment i encoratjar-nos les unes a les altres a seguir. Ens agradava topar-nos amb la serenor ferma de la Bea, la mirada intensa i alegre de la Leti, el somriure còmplice de la Rakel, la dolça i aguda presència de la Rosa i darrerament la complicitat sòlida de la Carme. També recordem a la Montse amb qui vàrem compartir als inicis de la Bonne converses importants sobre la vulnerabilitat i la necessitat de saber dir prou.
Tenir-les de companyes de viatge ens ha fet el trajecte molt més plàcid.
Tamaia tanca i amb aquest gest, fan de nou un acte de generosa pedagogia col·lectiva final, atrevint-se a dir allò que els cossos de moltes de nosaltres traginem a contracor.
Tamaia tanca i amb elles, s’obre una esquerda per a totes des d’on reflexionar el sentit de la inèrcia en la qual estem, el sentit d’un model per a les organitzacions de dones i feministes que fa temps que se’ns mostra feridor.
Tamaia tanca i fa un gargot al time line de la història dels feminismes a Catalunya i més enllà, perquè fa estona que el feminisme institucionalitzat ja va decidir donar suport a aquells projectes que li són còmodes i que no li canten les veritats de la seva deixadesa i demagògia, com sí que han fet elles tots aquests anys, assenyalant la llaga de la vergonya dels feminicidis i la responsabilitat amb noms i cognoms.
Tamaia tanca i amb aquest cop de porta diu que no, que ja n’hi ha prou, que per cuidar ens cal la qualitat que a la tradició femenina coneixem bé. Cuidar vol temps i bons aliments, recuperar-se de la violència també. Perquè això no va de tenir 30.000 seguidores a twitter o de vendre bosses i samarretes amb consignes, va de radicalitats en el fer i, que hi ha de més radical que cuidar-nos les unes a les altres?
Tamaia tanca i ens retorna a tota la comunitat feminista actual, àmplia i diversa, una pregunta: Té sentit seguir amb aquesta dinàmica perversa de les subvencions, engreixant la retòrica d’uns feminismes de “postureo” i poca carnalitat, poc compromís i poques ganes d’embrutar-se les mans en el fangar dels vincles polítics entre dones, no exempts de conflictes, tal com la vida no n’està exempta?
Tamaia tanca i a les dones ens segueixen matant; i les polítiques de prevenció per erradicar la violència masclista fan vergonya, perquè si aquelles que es diuen feministes a les noves polítiques i que tenen la responsabilitat de fer que un projecte com el de Tamaia no hagi de tancar, sinó consolidar-se per seguir irradiant la seva bona pràctica, no ho fan, és que pot ser si que haurem de tancar totes i fer evident el desert que sostenim les entitats de dones a costa de moltes coses.
Tamaia tanca i ens convida a repensar si no ha arribat el moment de tornar a casa, una casa que no és la de l’amo, com bé diuen al seu manifest, el qual ens caldrà rellegir moltes vegades per acabar-nos emocionant sempre que arribem al final.
Tamaia tanca i com sempre han fet, no es volen inscriure en la morbositat de les xifres de dones assassinades, no busquen ser trending topic amb el seu gest o no fan una posada en escena de banalitat, ni de victimisme. Elles, amb gran dignitat, ens diuen adéu llençant a l’aire un grapat de llavors que guarden a les mans d’uns punys apretats durant massa temps, de contenir el patiment de totes les dones que han acompanyat cap a la seva recuperació.
Tamaia tanca i amb aquestes llavors a l’aire, sembren allò que altres recollirem i alhora ens conviden a reflexionar a cada una de nosaltres, i a totes les organitzacions, si després del que hem viscut aquests darrers temps i del que s’endevina que vindrà, no hauríem de fer mitja volta a la clau de la porta i d’esquena a la casa de la “nova normalitat patriarcal” de l’amo, iniciar un camí cap a altres paisatges més a mida dels nostres cossos i les nostres vides vivibles.
Tamaia tanca, però obre en aquest moment històric uns interrogants necessaris per totes.
Tamaia tanca, i doncs què hem de fer?
CARTA A TAMAIA
Todos los cambios llevan implícita una dosis de dolor y tristeza pero no podemos olvidarnos que la vida es cambio. Ya lo cantaba la gran Mercedes Sosa: “Todo cambia pero no cambia mi amor por más lejos que me encuentre”. Desde este momento de cambio e incertidumbre en el que estamos sumid@stod@s no podemos olvidar el compromiso vital que muchas de las Asociaciones de este país han llevado a cabo, sobre todo con los colectivos más desfavorecidos entre ellos las mujeres y más aún, las mujeres que han padecido y padecen la violencia machista en su propia vida. Una de estas Asociaciones es “Tamaia” que con tanta dedicación, profesionalidad y empatía ha dado su apoyo a tantas mujeres que han podido, gracias a ella y a la gran familia que forma parte de esta Asociación, levantarse de nuevo.
Como expuse en su momento en una carta de agradecimiento a las mujeres que participaron en el Taller de escritura terapéutica SOM HEORIES que me propuso la Asociación y que conduje con la ayuda inestimable de Rosa G Graell, el aprendizaje que supuso para mí esta experiencia, esta aventura colectiva me hizo ver el poder de resiliencia que tenemos muchas mujeres (y hombres) para hacer frente a las adversidades y poder seguir avanzando por la vida con ilusión, a pesar de los momentos críticos y de flaqueza. Además pude experimentar en el Taller que ayudando a sanar a l@s demás también se sana una a sí misma. Que ayudar al otro, a la otra, a curar sus heridas, en este caso por medio de la escritura, es tan enriquecedor como necesario. Este mundo no se sostiene sino es con la solidaridad y de esto sabe mucho Tamaia y el círculo de mujeres que con su humanidad han conseguido que otras muchas mujeres reciclaran su dolor y se convirtieran en Heroies.
Gracias de corazón por tanta labor bien hecha, por tantos años de complicidad, de escucha, de acompañamiento. Gracias por haber estado siempre presentes, por ser una referencia con mayúsculas en la Historia del Feminismo, por ser como sois y por creer en lo que hacéis y habéis hecho. Gracias en nombre de cada una de las mujeres que han sido escuchadas por vuestros oídos y consoladas por vuestros hombros. Seguiremos gritando entre todas y de la mano: “Ni una sola mujer debe faltarnos”.
Un enorme abrazo a todas, amigas, camaradas.
La presentació de les companyes de Tamaia a la seva pàgina webdiu el següent a propòsit del seu nom:
«La Tamaia era una flor sagrada pels Asteques. Diu la llegenda que cada any la Deessa del Cel baixava a la terra i s’encarnava en la planta que es convertia en una noia bellíssima de cabells daurats, aquest moment simbolitzava la unió entre la terra i el cel i la renovació de les forces naturals. La Tamaia es caracteritza per ser una planta elegant i alhora robusta que té una floració excepcional al llarg de tot l‘any, aquesta fortalesa i la capacitat d’engendrar constantment noves flors són el símbol de la vida i de l’etern recomençar que volem que guiïn la nostra labor a TAMAIA, Viure Sense Violència.»
Hem sentit dolor i impotència quan ens hem assabentat que les companyes de Tamaia, projecte nascut i forjat a Ca la Dona, plegaven. Les dones que formem part del Centre de Documentació sentim profundament aquesta pèrdua i acompanyem les Tamaies en aquesta difícil decisió, després de tants i tants anys treballant personalment i col·lectivament a favor d’una societat lliure de violència masclista.
El conjunt dels Feminismes es ressent greument d’aquesta pèrdua perquè feia temps que les entitats de dones, especialment les entitats dedicades a fer front a les violències masclistes, que fan l’acompanyament diari a les dones, havien avisat de la precària situació en què es trobaven i es troben. A l’inici de la pandèmia moltes entitats de dones ja havíem denunciat la dura realitat davant la violència masclista en el manifest “Som essencials”
Les companyes de Tamaia varen continuar les seves reflexions i van veure “que no és possible tornar allà on érem, ja no podem ni volem habitar per més temps la intempèrie institucional” (llegir “Compartir el dolor”). Davant la seva decisió no podem fer res més que respectar-la i acompanyar-les en aquest procés de pèrdua.
El conjunt d’associacions i grups de dones de Catalunya s’assabentaren del tancament de Tamaia en el plenari del CNDC celebrat el passat dimecres 10 de juny, on Beatriu Masià va compartir la decisió llegint un text molt interessant per com denuncia la violència institucional que patim les dones i les entitats de dones tot assenyalant que “No volem sostenir allò que és responsabilitat de les institucions públiques”.
Però és en el seu Manifest de comiat. Posem la nostra vida al centre de la política on expliciten de forma immillorable tot el que implica la seva decisió i on ens ofereixen unes reflexions que requereixen que totes hi pensem i ho discutim.
Tot el nostre reconeixement a la tasca feta per Tamaia com a pioneres i referents en el tractament de la violència masclista des de l’atenció i la formació i també políticament participant en la redacció de la Llei del dret de les dones a l’erradicació de la violència masclista.
La precarietat que ofega entitats com Tamaia és un fet econòmic perquè es troben immerses en un model pensat en la mercantilització i la burocratització que nega a les entitats de dones que fan atenció feminista la capacitat de cuidar-se i cuidar dignament i des de la sostenibilitat. Però hi ha un altre element potser més important que és el de sentir-se a la intempèrie, soles en la seva impotència, sense l’aixopluc social i institucional que mereixen i per això es pot parlar obertament de violència institucional i denunciar-la tot exigint respostes reals, amb polítiques de cures reals i amb sostenibilitat humana garantida.
Acabem el nostre “sempre amb vosaltres” a les companyes de Tamaia convidant-les a continuar treballant juntes, a Ca la Dona i al carrer, en el format que sigui i quan sigui.
Companyes, rebeu tot el nostre suport.
Mercè Otero Vidal, Muntsa Otero Vidal i les companyes del Centre de Documentació de Ca la Dona
TAMAIA tanca; el món associatiu feminista està, estem, en xoc.
Quan recordem el llarg camí i la trajectòria que hem fet juntes ens travessen moltes emocions; amb vosaltres hem après molt, TAMAIA ha estat la referent, la pionera en la lluita contra les violències masclistes; ens heu ensenyat les subtileses de les violències als espais quotidians, ens heu ensenyat a detectar les violències menys evidents i a tenir la mirada àmplia sobre la violència estructural, violència que, finalment, us ha portat a acomiadar-vos i tancar aquest preciós projecte.
No és possible sostenir les dones quan les institucions no ens sostenen, quan les violències patriarcals s’estenen a les professionals que atenem les dones, quan els obstacles burocràtics i la manca de recursos esdevenen la forma habitual de fer polítiques de dones, quan les institucions no tenen en compte els sabers i les experiències dels grups feministes per situar-los al capdavant de la lluita per erradicar les violències masclistes. No; no, és massa mal, estem sostenint el sistema però així no és possible sostenir-nos ni sostenir les dones, cuidar-les i ajudar-les en el seu procés de recuperació. La precarietat i la fragilitat en les polítiques de dones, han esdevingut, de fet ho han estat sempre, l’última baula de les polítiques socials.
Sostenir les dones, cuidar, cuidar-nos; un cop més heu donat una lliçó de dignitat feminista, però el simbolisme del vostre comiat, el vostre acte de dissidència i de resistència han de ser les llavors de noves formes de fer polítiques per erradicar les violències masclistes, desmuntar el sistema patriarcal de creences i posar les dones al centre de la vida.
En el vostre comunicat de comiat parlàveu de la intempèrie enfront de la violència, institucional, però ara sense TAMAIA, la intempèrie també la sentim nosaltres i les dones que han patit violències; deixeu un gran buit, la nova normalitat sense vosaltres serà infinitament més dura.
Amigues, companyes, gràcies per tant.
Tamaia, entitat pionera en la lluita contra les violències masclistesdel nostre país, ha anunciat fa uns dies el seu tancament. Des del1992, ha estat proporcionant suport emocional, acompanyament i teràpia especialitzada a totes les dones que ho han necessitat. La seva tasca, fonamental, no s’ha limitat a l’atenció, sinó que també ha participaten la redacció de lleis integrals contra les violències masclistes. Les professionals, incansables, han fet any rere any incís en l’àmbitde la prevenció, clau per teixir el que elles mateixes reclamaven: «unes vides lluny de la violència».
Malgrat tot, és la violència estructural de l’heteropatriarcat el que les ha obligat a desaparèixer del mapa. I el buit que deixen és immens. Són dones que s’han cansat de sostenir, posant els seus cossos, el que creuen és una responsabilitat estatal. La manca de recursos i les traves burocràtiques les ha empès a finalitzar el projecte i n’han denunciat la situació. L’estat no se’n fa càrrec, i a les dones enssegueixen matant.
El passat 8 de març, durant la cercavila que Feministes de Gràcia vam realitzar pel barri, se’ns va afegir una de les companyes de Tamaia, amb la seva parella i una criatura petita. Ens obrien camí amb el cotxet i cridaven amb nosaltres les consignes. Potser Tamaia tanca, però les seves veus, el seu llegat, ens empenyen amb més força que mai a continuar amb la lluita feminista.
Per Tamaia, reconeixement i suport. Crida per accionar plegades, DIEM PROU I EXIGIM…
Novembre Feminista de Ca la Dona volem fer arribar, a totes i cadascuna de les companyes de Tamaia Viure sense violència, el nostre reconeixement per la feina feta al llarg de vint-i-vuit anys des de l’espai de Ca la Dona, la nostra escalfor, acompanyament i empatia en aquests moments tan difícils i dolorosos que us ha portat a prendre la decisió política de “… tancar el projecte per no trencar-nos…..”, l’única manera que heu trobat per expressar la precarietat, la fragilitat en què esteu treballant la prevenció i l’acompanyament a les dones supervivents de les violències masclistes. En les vostres intervencions, heu sigut molt crítiques denunciant la violència institucional que envolten les propostes d’abordatge fetes des de les administracions públiques, tot el nostre suport en aquesta crítica que sempre hem fet visible en els nostres manifestos i publicacions així com en les nostres convocatòries als carrers cada 25N.
Es fa evident, que en la mesura, que Novembre Feminista ens considerem un projecte de Ca la Dona, (un espai de confluència de dones i col·lectius diversos que des d’àmbits diversos i amb perspectives diverses treballem plegades i en xarxa per l’erradicació de les violències masclistes) ens sentim interpel·lades a accionar per revertir PLEGADES totes les situacions que heu descrit i que us ha portat a prendre aquesta decisió extrema. Un moment post-Covid en el que tothom parlar de posar la vida al centre, que parlar de les situacions de violències masclistes, però que molt poc es fa per prendre les mesures suficients per la construcció d’una vida digna per tothom, que garanteixi el dret a una vida lliure de violències masclistes.
Son en gran mesura els col·lectius feministes, tant les professionals com les activistes que sustenten de forma precària i deixant-se la pell l’abordatge integral de les violències masclistes.
DIEM PROU !, EXIGIM que es dediquin els recursos i les polítiques públiques que garanteixin sense precarietats la prevenció i l’abordatge de les violències masclistes, i molt especialment l’atenció i recuperació de les dones supervivents de violències masclistes.
FEM UNA CRIDA A TOTS ELS Col·lectius FEMINISTES, a PREPARAR PLEGADES el 25 de NOVEMBRE, amb més força que mai #autoorganització i #autodefensafeminista !!!!
Agraïment a totes les dones i professionals de l’entitat
CCOO lamenta el tancament de l’espai TAMAIA de suport a les dones i de lluita contra les violències masclistes
En la reunió plenària del Consell Nacional de les Dones de Catalunya del 10 de juny la companya Beatriu Masià va fer públic el tancament de l’entitat TAMAIA-Viure Sense Violència.
Des de CCOO volem fer arribar en primer lloc el nostre agraïment a totes les dones i professionals de l’espai TAMAIA, que amb una gran saviesa i generositat han omplert un buit en el sistema d’atenció a les dones que serà difícil de substituir. Ha estat una entitat que quan encara no hi havia ni marc normatiu específic per a abordar les conseqüències de les violències masclistes era el referent de tot el sistema d’atenció a les dones; un referent que en forma de programes formatius, assessorament o supervisió ha anat configurant el marc conceptual per a l’abordatge integral d’aquestes violències.
Ha estat una entitat capaç de dissenyar un model d’intervenció des de la cura, el respecte i la cultura de la no violència, i que d’una manera generosa l’ha compartit amb institucions, administracions i entitats per a poder donar sortida i acompanyament a les dones que tenint una experiència de violència masclista han volgut trobar el camí per a sortir-ne en les millors condicions.
TAMAIA també ha estat al llarg de més de 29 anys al costat de les dones amb la finalitat de posar en pràctica una manera d’abordar les violències i les seves dures conseqüències en les vides de les dones.
La situació que porta a TAMAIA a tancar no es circumscriu en el context de crisi que estem vivint arrel de la pandèmia de la COVID-19. El context de crisi ha esdevingut un gran accelerador. Moltes entitats que cobreixen una part important del sistema català d’atenció a les dones en situació de violència han viscut i han patit una manera de funcionar, un model de relació entre administracions i entitats que, de manera directa o indirecta, han provocat l’asfixia d’espais com TAMAIA. Unes regles de joc que lluny de promoure la complementarietat i la corresponsabilitat, tant necessària com eficaç en l’abordatge de les violències masclistes, entre el teixit associatiu, la comunitat i l’administració, han generat més dificultats que facilitats.
Des d’aquestes línies, un agraïment enorme a tot el que ha significat TAMAIA en els darrers 29 anys i un prec a les administracions amb competències: és urgent posar sobre la taula un model d’atenció de cogovernança que, lluny de trencar amb el teixit i xarxes de dones, les empoderi i les inclogui com a peces fonamentals si creiem en l’horitzó d’erradicar les violències masclistes en el nostre entorn.
Encara no podem creure el tancament de @TamaiaCoop Viure sense Violència. Una pèrdua massa enorme per poder dimensionar-la. Des de @SUDS_cat us donem les gràcies, amigues, pel vostre treball de tots aquests anys, per les reflexions, els debats i les emocions compartides.
Gràcies per tot el que hem après amb vosaltres, per ensenyar-nos pràctiques feministes des de l’horitzontalitat i el reconeixement, gràcies per la vostra saviesa i calidesa.
Gràcies per totes les aportacions de Tamaia a la xarxa internacional Anawanti per una vida lliure de violències, un espai preciós de sororitat, complicitat i intercanvi de sabers i vivències entre organitzacions diverses d’Amèrica Central i la Mediterrània.
@Tamaia com a referent de dones compromeses, dones que han posat el cos, les emocions, elssabers, per abordar les violènciesmasclistes en totes les sevesdimensions i expressions.
Una feina que acaba sent extenuant, amb el desgast físic i emocional que suposa l’acompanyament a dones en situació de violència, i el maltractament de les institucions.
Unes institucions que precaritzen, que ofeguen a base de processos administratius i burocràtics, i que, com diuen les dones de Tamaia en la seva emotiva comunicació de comiat, obliguen a habitar la intempèrie institucional.
Des de SUDS recuperem algunes de les paraules de Tamaia, aprenentatges imprescindibles per transitar el dol que ens suposa aquest tancament: “….potser perquè estem cansades, potser perquè la desmesura és més gran del que podem copsar, potser perquè allò personal s’ha fet més polític que mai…”“…..els feminismes són horitzó de pràctica i vivència de transformació i assenyalen, de forma inequívoca, la urgència de posar al centre de la política, la cura de la vida i la cura del món”.
Una abraçada enorme.
